Me ha costado mucho escribir este Post. Casi una semana para comprender el vacío inmenso que deja Raquel en nuestras vides.
Seguro que muchos de vosotros la conocíais de oír el nombre de su empresa por este Blog, o sus colaboraciones desinteresadas durante la pandemia. Ella siempre está en estas pagines, de una forma u otra. Y también con todo el trabajo solidario que realizó después del terremoto de Marrakech.
Este post es un pequeño homenaje a su amistad. Lo he escrito en catalán, porque este era nuestra lengua de comunicación y es imposible pensar en ella en otra lengua que no sea esa. Espero que no tengáis dificultad en la traducción.
Vivió una vida intensa, de esas que merecen la pena. Y nos ha dejado muy abatidos a todos los que la conocimos.
Este escrito es muy egoísta, me ha servido para estar más cerca de ella. Lo reconozco, pero lo he escrito desde el fondo de mi corazón para celebrar su amistad y su paso por este mundo.
Cuidaros mucho.
I ja no hi ets.
Així, de sobte. No em sé avenir, no entenc res.
Has estat, ETS, un amiga important, d’aquelles que estan lluny en la distancia però molt a prop del meu cor.
A mesura que passen els dies, el teu record i el teu somriure, impregnen molts dels meus pensaments.
Aquesta nit, m’he despertat d’un malson i ja m’ha costat dormir. I en totes aquestes hores de girar i girar al llit, he anat recomponent a la meva ment, els meus records amb tu.
Et vaig conèixer pel teu marit, pel meravellós Said. No sé ben bé, quin dia és el dia exacte que et vaig conèixer. Però dels primers records que tinc (de fa més de 16 anys), és d’una Raquel tímida al sofà del meu apartament de Gueliz. Una tarda de calor a Marrakech. Un grup de dones amigues estàvem a casa xerrant i xerrant i tu hi erets allà. Sempre la teva energia positiva que feia fluir tot suaument. El següent record que tinc, és la vostra boda a Catalunya. En Said ens va demanar a n’en Xavier i a jo, ser els seus padrins, doncs no vindria ningú de la seva família. En Xavier des del seu Riad i jo des del meu, érem molt amics d’en Said, així que vam estar molt contents d’acompanyar em Said en aquest pas importantíssim a les vostres vides. Va ser una preciosa i senzilla boda plena d’amor. En les vostres mirades còmplices es veia tot, no calia dir massa més.
Després, l’arribada d’en Youssef com la millor noticia possible i la pitjor, el maleit càncer que entrava a la teva vida. En aquella època no estàvem massa en contacte (i creu-me carinyet, que em sento molt culpable). Vas superar aquella etapa tant dura amb molta fortalesa. No vull parlar de la batalla del càncer, perquè no m’agrada aquest llenguatge bel·licista quan es tracta d’una malaltia tan devastadora. La medicació posterior també t’estava afectant molt anímicament. La malaltia et va fer replantejar-te la vida i vas decidir anar a viure definitivament a Marrakech. Com em vas dir, vida només hi ha una i no hi ha massa temps per a perdre. Volies que la família estigués junta i malgrat deixar tot a Barcelona i que anar a viure a Marrakech era un esforç, sabies que pagava la pena estar tots tres junts. I així vas fer. La teva història d’amor ha estat molt inspiradora, creu-me.
Els darrers anys, hem estat molt en contacte. Els nostres àudios de whastapp en donen fe. La quantitat de sobrassada de porc negre de Mallorca que t’he portat i que esperaves amb deliri. Molta complicitat que hem tornat a reeixir. Molts viatges a Marrakech i molts dinars i sopars plegades. Sé que eres molt feliç a aquesta ciutat que estimem tant i que no és fàcil per viure. Tenies amigues abastament i un cercle que et feia sentir molt còmoda. Imagino com estan na Lola i na Rosa. Hi penso sovint, i recordo aquell dinar d’ous fregits i patates al teu Riad.
Aquest any t’he vist 2 cops. Vaig viure la tensió del Riad i com de contenta estaves per tancar-l’ho i deixar enrere tants problemes. Vaig ser la darrera “clienta” del Riad. Vaig marxar el mateix dia que tancaves TOT. I vam riure molt, pensant que jo era la última i de més coses que no puc escriure aquí però que es queden dins del meu cor. Aquell dia, al febrer, va ser el darrer dia que hem estat juntes.
La foto que ens vam fer a Agafay, te la força de la vostra felicitat pel nou projecte que començàveu i del color roig d’aquella posta de sol superlativa que vam viure. Els dromedaris al fons i els riures d’en Youssef entremaliat. Quina tarda màgica que quedarà per sempre al meu cap.
Marrakech per a mi, també eres tu i ara, no sé com gestionaré la teva absència.
Deixes MOLTS amics i amigues devastats, a més de la teva mare i la teva germana. La teva vida ha estat un bàlsam d’amor per aquells que hem tingut la sort de formar part de tu. Per això, perquè formem part de tu, encara ets nostra.
He aprés molt de tu. I em quedo amb la nostra darrera conversa a Marrakech, mentre fèiem un esmorzar al Dino. Vas dir, cal viure la vida al màxim.
Sí, Raquel, ho farem. I també estarem a prop d’en Youssef i d’en Said.
